Algú ho havia de dir: Senadors, i altres coses

Article publicat el passat 21 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/algu-ho-havia-de-dir-senadors-i-altres-coses/)

Correspon al Parlament designar -aplicant el criteri de representació proporcional- el senador o senadors per representar la Comunitat Autónoma de les Illes Balears en el Senat. Aquesta n’és l’exposició literal de l’article 50.1 de l’Estatut, referent a les funcions del Parlament. Recordem també que el Senat, tal com marca la Constitució, és la cambra de representació territorial. Per tant, podríem extreure, -sent una mica valents- que és l’espai on es barallen en pro dels beneficis de cada regió.

El passat dimecres, com segurament vau llegir als diaris, els dos senadors autonòmics designats pel Parlament van haver d’acudir allà mateix per rendir comptes. En un exercici humiliant es van haver d’enfrontar a les preguntes dels diferents grups parlamentaris. Responent, com si fossin quasi quasi delinqüents al control exhaustiu d’uns ‘personatges’. Perquè, no podem definir d’altra manera els responsables de tan indigne acte. On s’ha vist que els diputats d’un Parlament Autonòmic sol·licitin la compareixença de dos senadors en vista d’una major transparència i proximitat amb el ciutadà? Si, molt indignant. Que això passi a països chavistes o tercermundistes, se pot arribar a entendre, però aquí…

Però aquest escarni es va dur a terme, precisament, contra dos expresidents del Govern Balear. On és el reconeixement als Molt Honorables? Haurà passat de moda. Com passa amb les corbates, sembla que els títols honorífics ja no s’estilen gaire. Propòs fer dels senadors figures de reconeixement popular, fer estàtues, dedicar-li alguna festa major i inclús fer-los herois nacionals. Al cap i a la fi, tothom somia ser senador. I no ho dic per l’alt sou que tenen. Ni per la quantitat de feina que fan. No, a ningú se li ocorreria pensar-ho. Tothom somia ser senador pel reconeixement ciutadà que tenen. El prestigi és immens. Negar-ho seria absurd. Ah, demà si voleu, xerram de reformar el Senat. Els Senadors, més val que no. Són l’exemple pel país.

Segueix llegint...

Centralisme: Una visió ruïnosa de l'Estat

Article publicat el passat 14 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/centralisme-una-visio-ruinosa-de-lestat/)

El passat dijous El Economista titulava: “La Ministra Ana Pastor hará de Chamartín la terminal 0 de Barajas”. La notícia contemplava fer de l’Estació de Chamartín, un centre aeroferroviari de referència a Europa. Un hub on connectar avions, passatgers i mercaderies. Amb seu, com no, a Madrid. A més d’aquesta reforma, s’informava d’una inversió de 500 milions extra als 500 ja projectats en línies d’alta velocitat.

Cal recordar que la xarxa de comunicacions ferroviàries i, inclús, aèries segueix una estructura radial. Parlant clar: Madrid és el centre. Tot es decideix a la capital i la resta no existim. La majoria de vols internacionals surten de l’Adolfo Suárez Madrid Barajas. Totes les línies importants de trens tenen l’origen a la capital. Per tant, el centralisme no és només una cosa de mentalitat, també és una visió econòmica de l’Estat.

Però és bo aquest centralisme? I és econòmicament viable? No oblidem que existeix un AVE Madrid-Palencia i per contra encara no hi ha un AVE Barcelona-Bilbao. Algú es pot creure que no existeixi un AVE entre dues de les ciutats més productives i turístiques com són Barcelona i Bilbao? O, que tinguem més de 2.000 km de xarxa d’alta velocitat sense connectar la perifèria Mediterrània Múrcia-València-Barcelona?

Increïble, sí. Però cert. Tan increïble com fer AVEs per tot el territori nacional quan ja sabem que són i seran deficitaris. Cohesionen territoris solen dir en la seva defensa, com si aquest fos un sòlid argument per justificar pèrdues milionàries. El Ministeri de Foment fa anys que ha perdut el nord. Sembla curiós però, que tot hagi de passar per Madrid. La capital és santa i sagrada. Corredor Mediterrani? Passa per Madrid? No. Descartat. Fer de Bilbao un port de referència pel nord d’Europa? Descartat. Que l’aeroport que més aporti sigui Son Sant Joan és indiferent, perquè –per si encara no ho heu endevinat– la prioritat sempre serà Barajas. L’Estat està pensat des de Madrid i per a Madrid. Els interessos d’una comunitat marquen el guió de les altres 16, en temes aeris, ferroviaris, portuaris, etc.

Apostar pel centralisme és legítim, però molt costós. Costós i incoherent. Una estratègia que ens porta camí de la fallida, sinó hi hem arribat ja…

Segueix llegint...

Pensem en el llarg termini: La Plaça Espanya

Article publicat el passat 07 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/pensem-en-el-llarg-termini-la-placa-espanya/)

Com ja va sent habitual, la Plaça Espanya de Palma torna a ser notícia i, no precisament per la seva bellesa. Cada dos mesos, se sol veure als diaris el titular: "Obras en la Plaza España para arreglar baldosas rotas". Forma part de l'encant de la mateixa plaça. Forma part del seu dia a dia.

No discutirem el gust arquitectònic que tenim els llonguets, GESA n'és un clar exemple. Som peculiars, què hi farem. Enlloc de posar pissarra a les teulades, nosaltres la posam a les places. És igual que cada dos mesos s'espenyin 4 o 5 rajoles, o que quan plou patinin, posant en perill persones, ciclistes i companyia... volem ser originals, i ho aconseguim.

Perquè ens estranya que es reparin rajoles si sol ser lo habitual a les places? Mirau sinó, la Plaça Catalunya a Barcelona. Ah, què mai no es repara? Bé, doncs la Plaça d'Orient a Madrid. Què tampoc? Bé, en alguna cosa havíem de ser innovadors. A més, les reparacions són una bona forma de desestacionalitzar el turisme. I així, sense voler-ho matam dos ocells d'un sol tir. Manca de planificació? A ningú se li ocorreria pensar-ho. Em ve al cap, el metro aquàtic. Allò si que és innovar.

Pensant-ho millor, aquesta forma de fer les coses sol ser la tònica predominant. Aii, si les legislatures duressin més de 4 anys... Som curt-placistes, ho hem de reconèixer. No tenim una visió estratègica, sinó tàctica. I els costos que se'n deriven, són incomptables. 

Però la Plaça Espanya ha de ser qualque cosa més que una simple plaça en obres. És i ha de seguir sent un centre de referència turístic i popular. A més de ser el km0 de Mallorca. Una plaça plena de vida. I, ja va sent hora de reformar-la. D’adequar-la, per seguretat, estètica i estalvi en costs. Una reivindicació necessària. Una reivindicació pensada en el llarg termini. Tan necessari avui dia.

Segueix llegint...