Pecats, amor i altres drogues

Article publicat el passat 12 de desembre de 2015 a El Periscopi       (http://elperiscopi.com/pecats-amor-i-altres-drogues/)

La crisi s’ha desfermat en el si de la Diòcesi de Mallorca. I aquesta vegada no és per un cas de pederastia, ni de corrupció. La figura posada en qüestió és el que preocupa, el propi Bisbe. Però, quin ha estat el delicte perquè hagi sigut objecte de portada els darrers 5 dies? Tres són els vots canònics que s’han de seguir quan s’accedeix a la ‘carrera religiosa’: pobresa, obediència i castedat. Sí, castedat, definida com l’abstinència de plaers sexuals. No veig per cap banda que es prohibeixi el fet de tenir una companyera sentimental.

Podríem discutir si el més encertat és començar una relació amb una persona casada. I, hauríem d’esmentar la posició que ocupa Xavier Salines, que ni més ni menys és el cap del bisbat. Però l’error no recau en la seva figura, sinó en unes normes internes de l’Esglèsia Catòlica que estan desfasades, són obsoletes i pròpies de l’Edat Mitja. Unes normes que anul·len al propi ésser humà. No en va, la posició que ocupa requereix una imatge. “La dona del César, a més de ser honrada, ha de semblar-ho”. I, quan un líder és qüestionat, només li espera un camí: la seva retirada. Injusta, tal vegada. Però necessària. Podrà aguantar 1 mes, 1 any però haurà de marxar. Que això serveixi almenys per remoure les consciències dins l’entitat cristiana.

És un delicte, per ventura tenir una companyera sentimental? Perquè ni és el primer ni serà el darrer. No em sembla que el fet d’intercanviar uns anells sigui un símbol d’humiliació o traïció ni cap a Déu, ni molt menys cap al marit. El que es qüestiona aquí és l’integrisme d’unes pautes que són disciplinàries i alhora reaccionàries. L’esglèsia fa anys que viu a una bimbolla allunyada de la vida real. El vot de pobresa, s’incompleix sistemàticament, fent vida a palaus. Respecte al vot d’obediència, ha existit mai tenint en compte les conjures de poder dins l’Esglèsia? Què tal, si s’elimina el darrer vot, el de castedat, el més inhumà?

Si estimar algú és un pecat, podeu començar a plantejar-vos la vostra fe.

Segueix llegint...

L’ascens dels mediocres

Article publicat el passat 5 de desembre de 2015 a El Periscopi       (http://elperiscopi.com/lascens-dels-mediocres/)

Al Pare ningú li discuteix res. Al mestre no se li qüestionen les seves decisions. Al líder ningú li fa ombra. El model jeràrquic que està instal·lat a la nostra societat no permet que l’opinió crítica avanci. El qüestionar-ho tot no és la via més aconsellable si vols progressar i millorar a l’escalafó professional. Sembla un tòpic, però els ‘pilotes’ són els que arriben més a dalt. Disculpau. Els ‘pilotes’ mediocres.

Aprofitant que estem en campanya, podríem fer el símil amb els partits polítics. L’article 6 de la Constitució els reconeix com a la base del nostre sistema democràtic pel pluralisme que representen. Aquest mateix precepte també certifica que la seva estructura interna haurà de ser democràtica. Vaja, com passa avui dia. Què hi ha més democràtic que elegir els futurs líders a dit –com per cert, fan tots, tant la Casta com els emergents–? Les primàries molesten, són un emprenyo. I així, amics meus, és com els mediocres han anat avançant i ascendint en els càrrecs de poder. Sembla curiós però, que ningú hagi concorregut al Tribunal Constitucional per denunciar un incompliment flagrant de la Constitució. On són ara els seus defensors? La banalització de la Constitució serà la causa de la retirada de la mateixa. I només un mediocre banalitza la Carta Magna per defensar-la. Els inútils ens governen. Per si encara no ho sabíeu. I, per si encara teniu esperances, els inútils ens seguiran governant el proper 21 de desembre. Guanyi qui guanyi.

El culte al líder com a forma de funcionament interna dins el grup. Una forma precisa per mantenir el control dins l’entitat. Denota disciplina, que no lleialtat. Denota silenci ergo falsedat. Qui s’atreveix a piular sap que només li esperen dos camins: la sanció o l’expulsió. I on trobam la màxima expressió d’aquesta estratègia és dins les organitzacions juvenils. I sinó, fixau-vos en l’històric de les principals formacions. Els que manen són els inútils que només saben somriure i callar, mentre el talent es desaprofita. Vegeu sinó el resultat del Rajoy-Rato-Mayor Oreja, per la successió en el comandament popular.

Els mediocres tenen por de la gent que els fa ombra. I tenen por a causa de la seva mediocritat. I així és com la mateixa mediocritat s’instal·la i es consolida en la nostra societat. Una societat que té temor d’opinar diferent que els líders, i que viu amb menyspreu l’heterogeneïtat. En fi, una societat mediocre.

Segueix llegint...

IB3: Posem-hi el punt

Article publicat el passat 28 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/ib3-posem-hi-el-punt/)

Andreu Manresa. Corresponsal de El País a Balears. Col·laborador de la Cadena SER. Director de Radio Nacional de España a Balears i Catalunya. Cap de Premsa del Consell General Interinsular i, posteriorment del Govern. Escriptor habitual del Diario de Mallorca i del ja històric Diari de Balears. Una trajectòria llarga i de notat prestigi. El mal de cap d’IB3 sembla que arriba a la seva fi. El taló d’Aquil·les particular del Pacte es pot convertir en el seu major encert. I, tot i que pareixia que no acabaria mai, han trobat el perfil adequat. Però, no és un simple periodista més. Han trobat el professional que feia falta. No està afiliat a cap partit, reparteix a dreta i esquerra segons com vegi. Una persona amb experiència, del sector, independent i que pot fer d’IB3 alguna cosa millor de lo que és ara.

Perquè IB3 té un futur molt senzill: o es transforma o desapareix. Parlant clar: O la canviam entre tots, o deixam d’invertir en la cadena autonòmica. Perquè per fer Westerns, ja tenim La 2 de Televisió Espanyola. I, que per posar pel·lícules en castellà ja tenim 70 canals més, que ofereixen una major varietat i una millor qualitat alhora d’oferir la indústria dels Lumière. Però discutir sobre la llengua a l’ens públic és el menor dels problemes que arrossega IB3. El que ens hem de demanar és, compleix realment una funció social? Ens apropa IB3 a la resta d’illes? És un mitjà plural o és un instrument més en la propaganda del partit de torn al Govern?

Pensau-hi. No arribarem a ser la BBC, ni molt manco. No fa falta que vos il·lusioneu. Però mentre ens allunyem de TeleMadrid ja ho donarem per bo. Andreu Manresa ha estat l’elegit i, tot i que les formes no han estat les més encertades, convendria deixar de banda els tacticismes polítics i veure unanimitat per primer cop aquesta legislatura en el seu nomenament. Només si comença amb el suport de tots els grups, tindrà un futur esperançador. Si en canvi, l’empram per desgastar a Govern o oposició, tan siguin uns o els altres, el projecte anirà a norris, fallarà, i pel camí, haurem perdut molt de temps i molts milions.

Però IB3 pot ser la porta per engrescar una indústria que té potencial. L’ESADIB (Escola Superior d’Art Dramàtic) com a centre de formació dels futurs actors i actrius. El CESAG com a escola per a periodistes. I d’aquí, tot un seguit de tècnics, productores,… És l’oportunitat de poder destacar respecte al conjunt de l’Estat. Tenim les bases fetes, ara només toca donar el ‘sus’ de sortida. Amb la Illes Balears Film Comission i amb la Maremostra, és el moment de fer una passa endavant, i jugar-se-la.

Perquè podem seguir invertint en especulacions immobiliàries i en turisme de gatera “Made in Magaluf”, com fa tothom. O, podem apostar per una altra indústria que aporta major valor afegit i que està just davant de nosaltres.

IB3 és només el començament de la novel·la. És hora de posar un punt a la història. Punt i final, o punt i principi?

Segueix llegint...

Algú ho havia de dir: Senadors, i altres coses

Article publicat el passat 21 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/algu-ho-havia-de-dir-senadors-i-altres-coses/)

Correspon al Parlament designar -aplicant el criteri de representació proporcional- el senador o senadors per representar la Comunitat Autónoma de les Illes Balears en el Senat. Aquesta n’és l’exposició literal de l’article 50.1 de l’Estatut, referent a les funcions del Parlament. Recordem també que el Senat, tal com marca la Constitució, és la cambra de representació territorial. Per tant, podríem extreure, -sent una mica valents- que és l’espai on es barallen en pro dels beneficis de cada regió.

El passat dimecres, com segurament vau llegir als diaris, els dos senadors autonòmics designats pel Parlament van haver d’acudir allà mateix per rendir comptes. En un exercici humiliant es van haver d’enfrontar a les preguntes dels diferents grups parlamentaris. Responent, com si fossin quasi quasi delinqüents al control exhaustiu d’uns ‘personatges’. Perquè, no podem definir d’altra manera els responsables de tan indigne acte. On s’ha vist que els diputats d’un Parlament Autonòmic sol·licitin la compareixença de dos senadors en vista d’una major transparència i proximitat amb el ciutadà? Si, molt indignant. Que això passi a països chavistes o tercermundistes, se pot arribar a entendre, però aquí…

Però aquest escarni es va dur a terme, precisament, contra dos expresidents del Govern Balear. On és el reconeixement als Molt Honorables? Haurà passat de moda. Com passa amb les corbates, sembla que els títols honorífics ja no s’estilen gaire. Propòs fer dels senadors figures de reconeixement popular, fer estàtues, dedicar-li alguna festa major i inclús fer-los herois nacionals. Al cap i a la fi, tothom somia ser senador. I no ho dic per l’alt sou que tenen. Ni per la quantitat de feina que fan. No, a ningú se li ocorreria pensar-ho. Tothom somia ser senador pel reconeixement ciutadà que tenen. El prestigi és immens. Negar-ho seria absurd. Ah, demà si voleu, xerram de reformar el Senat. Els Senadors, més val que no. Són l’exemple pel país.

Segueix llegint...

Centralisme: Una visió ruïnosa de l'Estat

Article publicat el passat 14 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/centralisme-una-visio-ruinosa-de-lestat/)

El passat dijous El Economista titulava: “La Ministra Ana Pastor hará de Chamartín la terminal 0 de Barajas”. La notícia contemplava fer de l’Estació de Chamartín, un centre aeroferroviari de referència a Europa. Un hub on connectar avions, passatgers i mercaderies. Amb seu, com no, a Madrid. A més d’aquesta reforma, s’informava d’una inversió de 500 milions extra als 500 ja projectats en línies d’alta velocitat.

Cal recordar que la xarxa de comunicacions ferroviàries i, inclús, aèries segueix una estructura radial. Parlant clar: Madrid és el centre. Tot es decideix a la capital i la resta no existim. La majoria de vols internacionals surten de l’Adolfo Suárez Madrid Barajas. Totes les línies importants de trens tenen l’origen a la capital. Per tant, el centralisme no és només una cosa de mentalitat, també és una visió econòmica de l’Estat.

Però és bo aquest centralisme? I és econòmicament viable? No oblidem que existeix un AVE Madrid-Palencia i per contra encara no hi ha un AVE Barcelona-Bilbao. Algú es pot creure que no existeixi un AVE entre dues de les ciutats més productives i turístiques com són Barcelona i Bilbao? O, que tinguem més de 2.000 km de xarxa d’alta velocitat sense connectar la perifèria Mediterrània Múrcia-València-Barcelona?

Increïble, sí. Però cert. Tan increïble com fer AVEs per tot el territori nacional quan ja sabem que són i seran deficitaris. Cohesionen territoris solen dir en la seva defensa, com si aquest fos un sòlid argument per justificar pèrdues milionàries. El Ministeri de Foment fa anys que ha perdut el nord. Sembla curiós però, que tot hagi de passar per Madrid. La capital és santa i sagrada. Corredor Mediterrani? Passa per Madrid? No. Descartat. Fer de Bilbao un port de referència pel nord d’Europa? Descartat. Que l’aeroport que més aporti sigui Son Sant Joan és indiferent, perquè –per si encara no ho heu endevinat– la prioritat sempre serà Barajas. L’Estat està pensat des de Madrid i per a Madrid. Els interessos d’una comunitat marquen el guió de les altres 16, en temes aeris, ferroviaris, portuaris, etc.

Apostar pel centralisme és legítim, però molt costós. Costós i incoherent. Una estratègia que ens porta camí de la fallida, sinó hi hem arribat ja…

Segueix llegint...

Pensem en el llarg termini: La Plaça Espanya

Article publicat el passat 07 de novembre de 2015 a El Periscopi (http://elperiscopi.com/pensem-en-el-llarg-termini-la-placa-espanya/)

Com ja va sent habitual, la Plaça Espanya de Palma torna a ser notícia i, no precisament per la seva bellesa. Cada dos mesos, se sol veure als diaris el titular: "Obras en la Plaza España para arreglar baldosas rotas". Forma part de l'encant de la mateixa plaça. Forma part del seu dia a dia.

No discutirem el gust arquitectònic que tenim els llonguets, GESA n'és un clar exemple. Som peculiars, què hi farem. Enlloc de posar pissarra a les teulades, nosaltres la posam a les places. És igual que cada dos mesos s'espenyin 4 o 5 rajoles, o que quan plou patinin, posant en perill persones, ciclistes i companyia... volem ser originals, i ho aconseguim.

Perquè ens estranya que es reparin rajoles si sol ser lo habitual a les places? Mirau sinó, la Plaça Catalunya a Barcelona. Ah, què mai no es repara? Bé, doncs la Plaça d'Orient a Madrid. Què tampoc? Bé, en alguna cosa havíem de ser innovadors. A més, les reparacions són una bona forma de desestacionalitzar el turisme. I així, sense voler-ho matam dos ocells d'un sol tir. Manca de planificació? A ningú se li ocorreria pensar-ho. Em ve al cap, el metro aquàtic. Allò si que és innovar.

Pensant-ho millor, aquesta forma de fer les coses sol ser la tònica predominant. Aii, si les legislatures duressin més de 4 anys... Som curt-placistes, ho hem de reconèixer. No tenim una visió estratègica, sinó tàctica. I els costos que se'n deriven, són incomptables. 

Però la Plaça Espanya ha de ser qualque cosa més que una simple plaça en obres. És i ha de seguir sent un centre de referència turístic i popular. A més de ser el km0 de Mallorca. Una plaça plena de vida. I, ja va sent hora de reformar-la. D’adequar-la, per seguretat, estètica i estalvi en costs. Una reivindicació necessària. Una reivindicació pensada en el llarg termini. Tan necessari avui dia.

Segueix llegint...

Palma, Ciutat Anticiclista

A l'hora de parlar de sostenibilitat, ens omplim la boca cantant els avantatges i explicant tot el que hauríem i podríem fer. Però quan és l'hora de passar de les paraules als fets, és quan trobam les majors dificultats. La bicicleta, és un dels transports del futur. Moltes ciutats del nord d'Europa, com Àmsterdam, Copenhague o Dublín, entre d'altres ja en fan un ús molt habitual. Les facilitats que posen les administracions públiques per la seva utilització, juntament a una consciència social, són les claus que fan esdevenir una combinació òptima.

A Palma, sota el mandat d'Aina Calvo, es va instaurar el carril-bici, i es va establir el servei BiciPalma. Semblava que Palma començava a apostar per un transport sostenible. Semblava que, per primera vegada érem pioners en alguna cosa. Semblances, al cap i a la fi. Falses il·lusions. Durant la legislatura Isern, es va suprimir el carril bici de les avingudes i es va potenciar un carril bici pels carrers de ciutat, un model diferent però que alhora ampliava la xarxa.

Em declar ciclista, dels que van a fer feina amb aquest vehicle. Dels que consideren que per moure's dins ciutat, és una eina àgil, útil i, inclús necessària. Però, com volem potenciar el seu ús, si no podem circular per les voreres? Si per anar a la plaça major, he d'anar amb la bici al meu costat i caminant. Si per anar a la meva feina, he de fer una voltera per poder arribar per on 'normativament' correspon.

Em propòs anar a Cort per presentar una iniciativa ciutadana en favor de les bicicletes. Com hi puc anar? Com puc arribar fins a Cort? No hi ha cap carril-bici que hi arribi. A algú se li ocorr alguna idea per arribar a l'Ajuntament de la meva ciutat sense incomplir cap ordenança municipal, cívica ni cap reglament? Com podem dir que potenciam les bicicletes si no podem arribar a cap lloc cèntric amb elles? A partir d'avui, declar Palma, ciutat anticiclista. Digue-m'ho en beu alta: PALMA NO ESTIMA ELS CICLISTES.

I si, els llonguets, homes i dones de Ciutat tampoc volen els ciclistes. Molesten. Van ràpid, embossen i dificulten el pas. Quan la majoria de la gent va a peu, l'estrany és veure un ciclista. Ara, en canvi, vos propòs canviar per un minut la mentalitat. Què passaria si la majoria de la gent del centre de Ciutat anàs a casa seva en bicicleta, anàs a la feina amb aquest transport i fes qualsevol gestió damunt un vehicle de dues rodes? Imaginau-vos, aparcaments de bicicletes, tendes de bicicletes, tallers de bicicletes. Tot un món, un negoci i una indústria davant els nostres ulls. Ara deixau d'imaginar. S'ha acabat. Continuau anant en cotxe del Parc de Ses Estacions fins a la Rotger. Caminau durant 50 minuts per anar a fer feina els matins i, seguiu odiant els ciclistes urbans.

Persones amb una mentalitat diferent. Persones de futur. Que molesten. Que embossen. I que dificulten el pas. O, almenys per ara.

Segueix llegint...